El reial monestir de Santa Maria de Poblet forma part, juntament amb el de Santes Creus i el de Santa Maria de Vallbona de les Monges, del conjunt de monestirs cistercencs establerts a la Catalunya Nova a la segona meitat del segle XII, com a instrument de reorganització i repoblació de les noves terres conquerides per la monarquia catalano-aragonesa als musulmans. Pels seus excepcionals valors històrics, arquitectònics i artístics, l’any 1991 fou declarat “Patrimoni de la Humanitat” per part de la UNESCO.
La seva història es remunta a l’any 1151, quan el comte Ramon Berenguer IV va cedir a l’abadia de Fontfreda (prop de Narbona) uns terrenys a la Conca de Barberà per tal de fundar un monestir cistercenc. La primera comunitat constituïda, dirigida per l’abat Guerau, data de l’any 1153. La comunitat, protegida pels reis i les cases nobles més importants del país, va tenir una vida molt pròspera durant els segles XII i fins al XVIII, amb possessions territorials i dependències que s’anaren extenent al llarg de tota la Corona Catalano-Aragonesa. Aquesta situació es va reflectir en les construccions que s’anaren edificant en el conjunt monàstic.
A partir del segle XVIII, la comunitat decaigué en una progressiva decadència que culminà amb l’exclaustració el 1835. En aquell moment habitaven el cenobi uns 70 monjos. L’abandonament forçós del monestir va provocar el seu saqueig i destrucció que durà fins l’any 1930, quan s’iniciaren les obres de restauració del conjunt gràcies a l’activitat del mecenatge exercida pel Patronat de Poblet, presidit per Eduard Toda. El 1940, els monjos cistercencs van retornar al monestir i el 1945 es refundà la Germandat de Poblet.
